Contra l’expertesa psicològica

Tot repte o desgràcia s’afronta emocionalment. Sigui quin sigui el problema, la solució és la teràpia
Sr Plàstiko

La societat de consum (massiu, acumulatiu, infinit… i necessàriament emocional) és un fenomen sòcio-històric que no es pot entendre sense l’èxit de la psicologia i l’expansió del discurs terapèutic. Eva Illouz, autora de El futur de l’Ànima; la creació dels estàndards emocionals afirma que les professionals de la psicologia haurien entrat a formar part dels equips de màrqueting i publicitat durant la dècada dels 20 del segle passat als EUA. De bon principi, el discurs terapèutic servia per justificar i legitimar decisions de compra. Per exemple, Everett G. McDonough, estilista i portaveu de la indústria cosmètica, va arribar a afirmar que “aplicar pintallavis amb destresa” curava la neurosi d’aquelles dones “conscients del seu físic desafavorit”.

La recerca d’una salut impossible i inabastable es presenta com a imperatiu moral, i qui no la persegueix és bàsicament una irresponsable.

Diu Frank Furedi, autor de La cultura terapèutica; cultivant vulnerabilitat en temps d’incertesa, que l’experiència emocional patològica ja forma part de la nostra imaginació cultural. Conceptes com “síndrome”, “trauma”, “estrès”, “depressió” o “baixa auto-estima”, autèntics desconeguts no fa pas massa, són avui àmpliament entesos i percebuts com a malalties invisibles que impedeixen a la gent controlar les seves vides. Tot repte o desgràcia del subjecte contemporani s’afronta emocionalment; és igual quin sigui el problema, la solució és la teràpia. I a partir d’aquí, tot és susceptible de ser terapèutic: les amistats, els cavalls, l’aigua, l’esport… i el que no ho és, simplement és “tòxic”. D’aquesta manera, la recerca d’una salut impossible i inabastable es presenta com a imperatiu moral, i qui no la persegueix és bàsicament una irresponsable. Mitjançant la teràpia, els problemes socials són individualitzats, i el locus de control (és a dir, la percepció individual de si l’origen del propi comportament és intern o extern al subjecte) és traslladat sistemàticament al món psíquic en el nom de “l’autocontrol” emocional. De la mateixa manera, els estats mentals es converteixen en l’eina explicativa fonamental que dóna sentit a les misèries del món, deixant de banda condicions materials o dinàmiques específiques entre grups humans. Però, com hem passat d’entendre les emocions i les passions com l’ADN (o com l’ànima) de la personalitat de cadascú: immutable, essencial i transcendent… a entendre-les com a catalogables, mesurables i fins i tot domesticables? Norbert Elias, en el seu famós tractat d’història psicològica de la civilització occidental, va relacionar l’augment de l’anomenada “esfera privada” de l’individu amb l’increment de la divisió funcional i de l’auto-coacció necessària per dominar la complexitat de la vida social. La transició europea des de la societat medieval fins al projecte modern implicà una major individualització dels estàndards ètics i morals, però també una interiorització del control social més accentuada. Michel Foucault anomenaria “tecnologies del jo” a totes les formes i mecanismes d’institució i execució d’aquest doble procés individualitzant i introspectiu. Rols, valors, normes, institucions, estructures… passarien a ser entesos com a elements exteriors a interioritzar, com a dispositius socioculturals que la socialització s’encarregaria de convertir en disposicions psíquiques estables i permanents.

Avui el caràcter fa nosa: hem d’estar disposades a adquirir i des-adquirir habilitats i competències emocionals que ens permetin enfrontar-nos en cada moment a les incerteses del capitalisme contemporani.

Tal com afirma Peter Slojterdijk, el tipus de psiquisme resultant de la modernització és el d’un Jo que implica la internalització d’allò extern; l’apropiació del món social per part del món psíquic. La Modernitat venia acompanyada d’un programa civilitzador a la recerca de la creació de subjectes psíquicament complets, competents i “carregats” de disposicions i d’estructures d’actituds que els permetien intervenir en el món. Institucions socials com la família, l’empresa i, molt significativament, l’escola, serien les encarregades de “carregar” i conferir “caràcter” a subjectes perfectament adaptats a unes pautes socioculturals. Aquests subjectes haurien après a funcionar amb sí mateixos de manera idèntica a com havien estat tractats per l’esfera institucional: esdevindrien forces d’activació i de control social en si mateixes, i procurarien la colonització i el domini del món social dels propis estàndards del projecte de civilització. El “paradigma de la càrrega psíquica” aparegué acompanyat d’un projecte de civilització enlluernat per les promeses del positivisme científic. Max Weber va fer servir el concepte Entzauberung der Welt (“desencantament del món”, entès com el despertar després d’un encanteri i no tant com a decepció) per referir-se al procés d’ordenació del món per part de les institucions científiques, tecnològiques i de mercat:  sistematitzant-lo, rutinitzant-lo, i relegant les passions i emocions humanes a esferes culturals molt concretes com l’amor, la sexualitat o l’art. Però tal i com afirma Illouz, el que Weber no va saber preveure fou l’èxit aclaparador de la psicologia terapèutica, de la cultura del consum i de la ciència al servei del discurs emocional.

El subjecte es concep com un fluid mal·leable que s’ha de saber emmotllar a cada situació que així ho requereixi, amollant si cal el seu bagatge

Avui el món emocional ja ha estat colonitzat pel mercat i la tecno-ciència. Les emocions ja no formen part de les essències incognoscibles i inalterables, pròpies i privades de cadascú. Se’ns diu que podem, i que les hem d’observar, mesurar i modificar. Avui el caràcter fa nosa: hem d’estar disposades a adquirir i des-adquirir habilitats i competències emocionals que ens permetin enfrontar-nos en cada moment a les incerteses del capitalisme contemporani. I ho hem de fer ràpid. La “intel·ligència emocional”, “l’assertivitat”, la “resiliència” o fins i tot les “dots de lideratge” deixen de ser considerades productes de relacions psicosocials (tot i ser-ho indefugiblement) i es venen empaquetades com a competències manufacturades que el subjecte pot capitalitzar a través d’un llibre d’autoajuda, d’una coach, d’una consultora, o inclús després d’un curs o taller de 20 horetes impartit per una psico-experta. Ens trobem en ple procés de canvi de paradigma psíquic cap a l’època de la “descàrrega psíquica”. Les antigues institucions de socialització s’erosionen, veient-se superades per multitud de models d’institució psíquica que mantenen les seves pròpies lògiques de sentit i de legitimació. Com afirma Cristopher Lasch, el nostre temps és el del Jo mínim, mudable i camaleònic. El nou ordre social imposa l’obsolescència programada dels escenaris de conducta, de les institucions que els emparaven i dels dispositius que els havien d’anticipar i implementar. El subjecte ja no es concep com un contenidor a carregar o com a matèria amorfa pendent d’estructurar, sinó com un fluid mal·leable que s’ha de saber emmotllar a cada situació que així ho requereixi, amollant si cal el seu bagatge.

El nou ordre social imposa l’obsolescència programada dels escenaris de conducta, de les institucions que els emparaven i dels dispositius que els havien d’anticipar i implementar

Paradoxalment, el camí emprès pel procés de “psicologització” ens duu cap a un escenari altament “des-psicologitzat” en el que les competències psicològiques són tractades com a productes de mercat aliens al subjecte i el seu entorn. Totes aquelles comunitats i estructures a les quals se suposaven capacitats de generar disposicions psicosocials estan sent desposseïdes: la necessitat de la figura psico-experta és ja pràcticament universal per a l’adquisició d’habilitats i capacitats psíquiques. En el paradigma de la descàrrega, el caràcter, com diu Richard Sennet, es corroeix. L’autonomia del Jo ja no reposa sobre l’adquisició d’habilitats i competències fixes i estables, sinó sobre l’ús adequat i adient d’artefactes psicològics que sobre-elaboren el Jo com a subjecte de consum, predisposat a la infra-habituació i a la vinculació precària, i que l’allunyen de ser un subjecte dialògic i relacional, instituït en relacions de mútua subjectivació. Però, malgrat tot, aquest és només un dels escenaris possibles. La intervenció psico-sociològica també es mostra fèrtil pel que fa la capacitació i re-capacitació de comunitats i grups humans, orientats a la construcció de dispositius psicosocials (és a dir: rols, valors, normes, institucions, estructures…) per l’apoderament col·lectiu. Cal i és possible fer valdre un Jo intersubjectiu, parcialment competent, estructurat, sostingut i habilitat per xarxes socials de relació i sentit. Davant la legitimitat tecnocientífica de la ciència psicològica hegemònica hem de construir una legitimitat treballada i negociada en relacions d’intercanvi de sabers i pràctiques, desdibuixant la funció psico-experta en el marc del mutu reconeixement. Eduardo Apodaka és psicòleg social i professor de la UPV/EHU, i Jordi Morales i Gras és sociòleg i doctorand a la mateixa universitat Fuente: La directa

Anuncios
Esta entrada fue publicada en crítica y etiquetada , , , . Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s